Dante a la "Summa de pena" de Joan Pasqual: la qüestió del lliure albir (cap. XIV–XXIII)

Als capítols XIV–XXIII de la seva Summa de pena (c. 1440), el franciscà empordanès Joan Pasqual exposa la qüestió del lliure albir i la segella finalment amb una citació explícita de Dante (Par. V, 19–24): com diu Beatrice, la llibertat de la voluntat és el do més gran de l’espècie humana. Aquesta és la primera de les set referències dantesques que fa Pasqual a la Summa de pena, abans de prendre l'Inferno de Dante i el Comentum de Pietro Alighieri com a models principals del seu Tractat de les penes particulars d'infern (ed. Francesc J. Gómez, Barcelona: Barcino, 2026).

L’exposició teològica de Pasqual es basa en el tractat De libero arbitrio de sant Agustí i en diverses qüestions plantejades per la distinció 25 del segon llibre de les Sentències de Pere Llombard: en aquest cas, els comentaris de sant Bonaventura i de Richardus de Mediavilla són els que articulen principalment el discurs, així com en altres matèries Pasqual sol recórrer a Alexandre d’Hales. Altres autors citats de primera o segona mà són Bernat de Claravall, Liber de gratia et de libero arbitrio; Joan  Damascè, De fide orthodoxa; Anselm, De libero arbitrio; Avicenna, De anima, seu sextus Naturalium, a més d’Aristòtil i, ocasionalment, Tomàs d’Aquino. Amb el concurs d’aquestes autoritats, Joan Pasqual proposa als lectors catalans de mitjan segle XV una síntesi intel·lectualment exigent del pensament escolàstic sobre qüestions centrals d’antropologia, psicologia i filosofia moral.