El Tractat de les penes particulars d’infern és una de les manifestacions més singulars i significatives de la recepció de Dante en la cultura catalana i europea del segle xv. Joan Pasqual, teòleg franciscà de Castelló d’Empúries, el va compondre com a apèndix a la Summa de pena, segon volum d’una obra de divulgació teològica sobre el més enllà inaugurada el 1436 amb el Llibre de beatitud, dedicat al conseller en cap de Barcelona Joan Llull. Joan Pasqual cita Dante com a autoritat i adopta el seu Inferno com a model per a descriure les penes de l’infern teològic, citant-ne centenars de versos en italià i servint-se del comentari que n’havia fet Pietro Alighieri, segon fill del poeta. Pasqual interpreta els components mitològics de l’infern dantesc aplicant-hi també les tècniques de moralització que li proporciona l’enciclopèdia mitogràfica De fabulis poetarum o Ovidius moralizatus de Pierre Bersuire.